21 de febr. 2021

 

 CITA PRÈVIA

                                                                           Guanyador V concurs textos Indòmit Teatre 2021
 

La Lita fa la cua a les portes del cel. Du una bufanda que li volta el coll i arriba fins als peus. La fila no avança i té moltes ànimes encara davant, però pensa que tota espera és poca a l’hora d’entrar al paradís. A més aquí, ara que hi pensa, el temps no existeix, així que se sent definitivament deslliurada  dels principis mundanals. Ja li toca.

—Nom?

—Lita Manobens Estapé.

—Macarro, Machado, Machuca... No em surt.

—Miri bé. Manuela Manobens

—Mancheño, Martín... No està a la llista. Haurà de tornar.

—Tornar on?

—A la vida. No és la seva hora. Següent, si us plau.

—Un moment. Qui ho decideix si és la meva hora o no?

—El de dalt, senyora. Següent?

—O sigui que m’he cascat tot el rotllo del túnel, la llum a tota castanya i la vida en diapositives perquè ara em digui que he de tornar?

—Correcte. I ara si em deixa...

— Però que no ha vist que m’acabo de morir al Passeig Colom? Revisi-ho bé, vol?

—Veiam el parte d’accidents.... Manuela Manobens, conserge d’escola... Aquí diu que s’ha enganxat la bufanda amb un patinet que passava a tot gas per la vorera.

—Exacte, com la Isadora Duncan.

—Però que no s’ha mort, només s’ha desmaiat. O sigui que si no l’importa...

—Sí que m’importa. Vull parlar amb el de dalt. Que m‘expliqui amb quin criteri decideix qui puja i qui baixa.

—No rep visites.

—Escolti, que si jo he anat a missa cada diumenge és perquè vostès m’han promès la vida eterna al paradís.

—I la tindrà. Ara el que ha de fer és viure. Vostè ha de viure.

—Ja n’he tingut prou de vida, ja se la poden confitar la que em quedi.

—Miri, si no és la seva hora és perquè encara hi ha coses que ha de fer. Planti un arbre, escrigui, vagi  a veure postes de sol. El que donaria jo per tornar a pescar.

— Li dic que ja ho he fet tot a la vida: he tingut un fill que és un tros d’ànec: ni estudiar ni treballar; he plantat tomaqueres, pebroteres, faves, alls tendres... ho he plantat tot menys el que hauria d’haver plantat: el meu marit. I fins i tot, mentre feia la cua, he escrit el meu propi epitafi: “aquí em planto”.

—Sap que rebutjar el regal de la vida és un pecat?

—Pecat és el destí que m’ha tocat, ja li pot dir al de dalt.

—No culpi el destí. L’home és l’únic responsable de la seva fatalitat.

—Vostè ho ha dit: l’home! Aquest és el mal de la humanitat: l’home. Que ja es veu que al de dalt li quedava poca argila, i seca, quan el va crear. Vaja quin mal invent, l’home!

—Senyora, que tinc feina...

—A mi l’home no ha fet més que amargar-me la vida: el repressor de mon pare, els padres a escola, el malparit del meu marit que només es dedica a planxar el sofà, el de casa i el de casa la veïna; i aquell jefe de mans llefiscoses que em va acomiadar per... bé, és igual; Ah, i el desgraciat del jutge, que em vindrà a desnonar demà passat.

—En altres circumstàncies podria fer la viu-viu però amb tanta pandèmia miri quina cua... això no s’ha vist des de la guerra civil. Estem col·lapsats.

—Col·lapsats... de conserge d’escola el voldria veure, allò sí que era complicat: Nens que s’escapen cap a fora, pares que es colen cap a dins... Jo sí que m’he guanyat el cel!

A la cua hi ha enrenou.

—Ordre a la cua, si us plau! Una mica de paciència!

Però no li fan cap cas.

—Déu meu, estic estressat!

—Al final tenia raó la meva veïna Carmeta quan es va passar al budisme, que al nirvana estigui.

—La Carmeta Segura és a l’infern, senyora.

 

Malgrat que el temps al cel no existeix, l’home és home —tal com la dona és dona— fins al més enllà, i les ànimes a la cua s’impacienten, s’atabalen i discuteixen. Quan volen recuperar la fila es barallen per l’ordre i sorgeixen mil teories sobre qui anava primer. La cosa va in crescendo i molts s’acaben esbatussant. Quan Sant Pere vol posar ordre el comencen a escridassar. Ni amb les dots més divines aconsegueix el Sant calmar aquell caos. De tan desesperat l’aura li fa pampallugues, i veient-se incapaç d’obrar la seva missió divina, acaba en un racó sanglotant. Llavors la Lita pren el comandament de la porta celestial i en un pim-pam organitza la cua amb una eficiència espaterrant. Vostè cap aquí, vostè cap allà i qui remugui cap al final. I tothom a callar. Quan ja els té tots a la glòria col·locats, li canvia al Sant les claus del firmament per un lloc privilegiat a l’edèn. I el Sant diu amén, i tan content. Després Santa Lita tanca la reixa i hi penja un cartell:

 

NOMÉS CITA PRÈVIA

RECLAMACIONS AL DE DALT

 

 

 

14 de nov. 2020

 

LA NENA DEL TRACTOR

                                                                  16è concurs relats breus Joana Raspall - 2n premi

 

Són gairebé les vuit, ho sap perquè el veí del costat sempre comença a picar de mans un minuts abans, advertint el veïnat perquè ningú no manqui a la cita, com ho fan els quarts davant les campanades de cap d’any. S’incorpora d’una migdiada espessa mentre es frega les lumbars tolides. Es mira al mirall del saló: té estampat a la galta el botó de la tapisseria del sofà. S'esbulla el garbuix de la cabellera. Les canes  la disgusten, l’envelleixen. Ahir va provar de tenyir-se a casa però als cinc minuts de dur el producte va començar a dubtar, imaginant que li cauria el cabell a blens, i el va retirar precipitadament, quedant-li un color indefinit i poc afortunat. La dona rebufa. Al televisor, el documental sobre sanitaris ha donat pas al noticiari de tarda, que segueix com una lletania parlant dels estralls del virus, i com que té poca feina o gens i una mentalitat donada al càlcul, ella, se sap de memòria la corba de contagis, que experimenta el primer descens arrel del confinament. Desconnecta l’aparell i surt al balcó, on s’entrega amb una agitació gairebé infantil a la cerimònia de l’aplaudiment, i quan el ritu es dissol sent una bondat desmesurada. Voldria abraçar la humanitat sencera, però no té ningú. Està sola.

L’abril no fa concessions primaverals, fa fred, i mentre el veïnat es recull a l’escalf de la llar ella es queda al balcó i sobrevola amb la mirada la casa de nines que li evoca el bloc del davant.  Li encantaria saber escriure, tenir el do de la paraula escrita i insuflar l’alè literari a cada una de les figuretes d’aquell escenari vertical, omplir-los l’existència de coses minúscules d’aquelles que fan gran la vida: rituals de família, abraçades de cotó, sobretaules animoses, dolços a mitja tarda, confessions d’alcova, petons de bona nit i posteriors amors... els regalaria petites grandeses però també els sotracs justos per fer més valuosos els bons moments. De vegades juga a posar-los nom. A la dona de cabells blancs que fa punt de creu eternament li diria Penèlope, i a l’avi del segon, que s’asseu al sofà i li parla a la butaca buida del costat, li regalaria la viva esposa, i el nomenaria Salvador, i a ella Consol. Més amunt hi ha la nena del terrat, la que du un casc de romà i fa bombolles de sabó mentre arrossega el tractoret vermell que du lligat a la cintura. No té la cara rodoneta, ni els cabells rossets i rinxolats, ni des de la distància li sembla que tingui els ulls verds o blaus, però veu en la petita l'embrió d'una dona de caràcter rocós que liderarà gestes definitives en pro de la feminitat. Fantasieja amb la seva biografia i dubta si la batejaria Lola, o potser  Simone, o millor, Valèria, que vol dir dona valerosa. Sí, Valèria. És tanta la  llibertat que pot abastar la tinta sobre el paper... Però no, no té aquest do. Per no tenir, ella no té ni nom. Ni trets definits. Ni passat, ni futur. Només un present amb olor a resclosit, perquè el seu autor la va deixar a mitges tintes. Havia de ser el personatge secundari d’una novel·la que el reconegut literat va abandonar  tot just començar, però li va quedar una dona pusil·lànime i la va descartar. I ara, mentre tots els seus companys de tinta i paper han vist ja la llum editorial amb major o menor glòria, ella ha quedat sola i oblidada al rerefons el calaix, esperant que el seu escriptor-  que ha marxat furtivament a la segona residència a passar el confinament i a escriure sobre personatges més agraciats- torni algun dia i la faci realitat.

La dona sense nom s’estremeix pel fred. Entra, es posa una jaqueta vella i se n’adona que les boletes han proliferat. El cicle reproductiu d’aquestes protuberàncies de la roba li fa angúnia, li sembla que són paràsits. No li corda. S'ha engreixat i ho sap. Està grassa i deixada. D'ençà del confinament ha perdut els bons hàbits que encara conservava. Al principi sí que es va voler unir a la tendència universal de fer pa casolà, però va desistir, avorrida de reduir la llavor capital a tristes reproduccions indigeribles. Tampoc el culte a la gastronomia elaborada li ha produït millors resultats. No té mà per a la cuina, més val que ho accepti. A més, menjar sola la fa sentir desgraciada, així que s’alimenta de tràmit, abusant dels menjars preparats, làctics, begudes carbonatades, carbohidrats buits i xocolata, molta xocolata, perquè a més de ser una dona anònima, insegura, maniàtica, malapte, estantissa i amb sobrepès, és un personatge amb moltes carències emocionals, així com d’estrògens, a causa de l’edat. Tot d'una la dona malparada  rebufa de nou, abandonant el balcó mentre brama algun improperi.

—Cal que vagis narrant el que dic o penso, què miro i què menjo? Cal?

—No ho puc evitar, soc el teu narrador omniscient.

—Omniscient, tu? El meu gra al cul, ets!  Ningú no et dona llicència per a jutjar-me! —crida ella amb els ulls encesos i una ganyota que li subratlla les arrugues—.

—Et penses que  no m'avorreixo? Fes alguna cosa interessant,  facilita'm l'existència!

—Fins a les gònades, d'escoltar-te! —diu la dona mal tenyida estirant-se la cabellera de color gos com fuig—. Quina desgràcia, la meva!

—Pena la meva, que m'ha tocat narrar una secundària sense cap interès. Per què et penses que el teu escriptor t’ha oblidat al calaix?

—Secundària, jo?!

La dona sense nom s'exalta, es dirigeix a la cuina, obre el calaix, remena amb fresa i en treu unes tisores, que  enarbora amb una determinació que li és nova.

—Però què fas!?  insensata!!

De la seva laringe de dona menuda deixa anar un alarit que mai abans ha emès i llavors comença a esgrimir la tisora amb una destresa admirable, fent anar les fulles a una velocitat vertiginosa i robòtica. Quan el narrador, omniscient o no,  es veu reduït a confeti, el recull amb escombra i recollidor, el fica dins un test, pren foc a l'interior i la veu  del  narrador   e s    f o n   a m b    e l   c r e p i t a r    d e    l  e  s    f   l   a   m   e   s      f   i   n   s     q   u   e    d  e   s   a   p   a   r   e   i   x      p   e     r        s     e     m     p     r     e       m     é     s.                                

Omniscient...  A mi no em narra ningú!  

Amb el test flamejant  a la mà inhalo la fumera de la victòria i experimento una satisfacció renovadora. Agafo llapis i paper i em reescric: Em dic Valèria, soc una  consolidada escriptora. Tinc cinquanta anys i estic a flor de la vida. Soc ama i senyora de la meva existència, les meves canes i el meu cos. I a qui no li agradi que es foti. Visc sola perquè m’agrada. Dubto molt perquè soc balança, però sempre prenc la millor decisió. No m'agrada cuinar ni fer pa casolà, i si menjo sola és per reposar de la frenètica vida social amb què el meu editor fa gala del meu darrer best-seller: La nena del tractor.

 

 Eva Moreno Bosch